El
cas de Sòcrates és realment sorprenent. Tothom l’identifica com un dels més
grans filòsofs de la Grècia clàssica i l’admiració que desvetlla el personatge
travessa inequívocament més de dos mil anys. Tanmateix no va escriure ni una
ratlla. D’on prové aleshores aquesta enorme influència? Curiosament, no pas pel
que diuen que va dir, sinó més aviat pel que diuen que va fer: viure d’acord
amb el que li exigia el judici moral. Com que sostenia que és pitjor fer el mal
que patir-lo, es va negar a cometre una injustícia abans que evitar ser-ne
víctima. En primer lloc, va jutjar moralment què estava bé (ben fet) i què
estava malament (mal fet). I, en segon lloc, va acordar la seva vida (almenys
el final de la seva vida) al que considerava segons el seu judici moral que
estava bé. Aquesta actitud el va portar a no evitar la mort i va ser
considerada, durant segles, com a exemplar i ideal.
Sembla
simple, però no ho és: ajustar l’acció a l’exigència dels judicis morals. Viure
d’acord amb el que considerem, des d’una perspectiva ètica, racionalment moral,
que està bé. La fase del discerniment del que està bé o malament és la fase del
judici moral, a la qual ningú no pot renunciar sense renunciar a la seva
humanitat: som humans perquè fem judicis morals respecte de les nostres
accions. La fase de l’acció que intenta, amb més o menys fortuna, fer allò que
raonadament es creu que està bé és la vida pròpiament ètica i el fonament del
que, durant segles, s’ha considerat com a virtut.
Victòria
Camps va publicar el 1990 un llibre molt influent: Virtudes públicas. Hi postulava
la dimensió pública de les virtuts, articulant una ètica que no fos només una
moral de la consciència individual i la vida personal, sinó una ètica per a
l’aleshores nova consciència d’una vida pública en comú. El llibre va ser
llegit com el primer intent local d’una ètica per a la democràcia que aleshores
buscava la seva identitat moral. Aquell plantejament ha quedat desbordat per un
sistema democràtic deficient pel que fa al control social dels corruptes de
tota mena entre la classe política. Gairebé vint anys després, Javier Gomá, un
dels filòsofs més brillants del panorama hispànic, va publicar Ejemplaridad pública (2009), cridant l’atenció sobre una
noció, l’exemplaritat, que ha centrat part dels seus llibres. El seu missatge
més urgent: entre els servidors públics no és suficient la virtut, és exigible
l’exemplaritat, el que Gomá anomena “responsabilitat reduplicada”. El temps que
separa aquests dos llibres emblemàtics marca l’abisme que s’obre entre la
benintencionada aspiració al bé, com a requisit ètic de la vida pública, de
l’exigència, avui ja innegociable entre els polítics, de la perfecció pràctica
en el que són i el que fan. A la vista dels temps que corren, l’exemplaritat,
més que un ideal, hauria de ser un requisit.
Xavier Antich
