DANIEL GAMPER | Actualitzada el 11/10/2014
Un silenci molt eloqüent
Una dona dreta llegint un llibre al mig de la plaça. Al seu costat, a
uns tres metres, una altra dona, i encara una altra més enllà, i també algun
home. Són joves i vells i no diuen res. N’hi ha molts, uns quants centenars,
ben bé. Arriben, s’aturen al mig de la plaça, i marxen en silenci al cap d’una
estona. Una forma innovadora de manifestació efectivament pacífica però alhora
inquietant iniciada pel grup Veilleurs Debout, que s’oposava a la llei sobre el
matrimoni homosexual recentment aprovada a França.
El 5 d’octubre passat als carrers de Nàpols, Milà i altres ciutats es
van donar a conèixer els imitadors italians d’aquests sentinelles. Amb la seva
silenciosa i estranyament intimidant aparició pública, visualment molt efectiva
i ben dissenyada per ser captada per les televisions, protestaven contra la
llei sobre les unions civils que el govern de Renzi anuncia com a imminent, i
que ha d’incloure també les parelles LGBT.
La mateixa setmana, Ferragutcasas des de Washington informava que aviat
en 30 dels 50 estats americans el matrimoni homosexual serà legal, segons una
recent decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units. Va ser la sentència
redactada pel jutge Kennedy l’estiu del 2013 la que va marcar la tendència que
ha conduït al reconeixement del matrimoni entre persones del mateix sexe a gran
part del país.
La llei, referendada pels tribunals, pot servir i efectivament serveix
per evitar discriminacions i modificar la imatge social de minories
habitualment menystingudes. Allà on encara no hi ha un reconeixement legal de
les parelles gais, la reprovació social obstaculitza a moltes persones que
gaudeixin d’una vida afectiva en llibertat. El cas d’Itàlia n’és una bona
mostra, ja que allà l’antidiscriminació per llei és encara a les beceroles. No
és estrany, doncs, que molts italians triïn de viure a Barcelona, on el
respecte de la diferència ha esdevingut alguna cosa més que mera tolerància.
La normalització requereix iniciatives legislatives extraordinàries que
alteren la lògica habitual de la llei, que deixa de ser cega davant les
diferències, identifica els més vulnerables i els fa objecte d’una protecció
extra. Ja ho va fer el govern de Rodríguez Zapatero amb la llei per a la
igualtat efectiva de dones i homes, que en alguns casos situa els homes en una
situació més desprotegida que les dones davant l’abús de la llei. I ho ha fet
fa uns dies el Parlament de Catalunya amb la proposició de llei de drets de les
persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per a l’eradicació de
l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. (Observo que el corrector del
processador de textos subratlla aquests mots, i penso que d’aquí uns anys
aquestes lleis hauran contribuït a introduir-los en els diccionaris. Els usos i
la norma lingüístics es compenetren. La norma està pensada per esdevenir
supèrflua amb el pas del temps i ser substituïda pels costums, o sigui, la
moral.)
Malgrat que en aquesta llei es troben qüestions jurídicament
discutibles com la inversió de la càrrega de la prova en casos de
discriminació, el cert és que el procés legislatiu no ha estat gens
controvertit. S’han alçat unes quantes veus procedents del món catòlic,
lamentant que la llei no sigui genèrica, que no cobreixi les diverses formes de
discriminació i en privilegiï només una. Addueixen també que aquesta llei
comporta una greu intromissió en la vida privada de les persones. És
destacable, com assenyala Finkielkraut en el seu darrer llibre, que, a l’hora
de participar en la deliberació pública, la religió es refugiï en els principis
del liberalisme que tant havia detestat, i es faci defensora de la laïcitat.
La poca intensitat del debat públic sobre aquesta llei obeeix en part
al fet que els focus d’atenció estan posats en l’anomenat procés. Una altra
part del silenci s’ha d’atribuir a la mordassa social que de vegades imposa el
pensament políticament correcte. Alguns sostindran que això és una forma de
censura social. Qui diu això hauria de ser capaç de demostrar que hi ha
determinats insults o formes de menyspreu que mereixen de ser expressats en
públic. Li correspon a ell de justificar la llibertat d’ofendre i discriminar.
Vet aquí que de nou invertim la càrrega de la prova.
El jutge Grande-Marlaska va dir que la llei espanyola està més avançada
en drets dels homosexuals que la realitat social. La llei corre més que
nosaltres perquè vol bandejar injustícies massa arrelades. Potser de tot plegat
no en sorgirà una societat més igualitària, qui sap. Sí que podem estar segurs,
però, que qui senti el desig de discriminar sabrà els motius pels quals no ha
de fer-ho.
Com també els saben els sentinelles drets. I per això callen. Protesten
en silenci perquè saben que si parlessin només s’entendrien entre ells, perquè
saben que les raons que adduirien no poden entrar al Parlament. Callen perquè
són conscients que amb dogmes innegociables i principis de dret natural no es
pot participar en el debat legislatiu. Potser ells hauran de ser més tolerants,
viure més incòmodes. Però també és incòmode haver de tolerar el silenci de qui
no té raons.
