Sobre els impostors i la imbecil·litat moral

Santiago Fillol i Lucas Vermal van estrenar el documental Ich bin Enric Marco l'any 2009, quatre anys després que es descobrissin les seves mentides


XAVIER ANTICH el 24/08/20

Aquest estiu ens està regalant algunes imatges realment impagables. Tot un president de la Generalitat, només unes setmanes després d’haver declarat formalment que ha passat tota la seva vida política com a màxima autoritat del país enganyant la hisenda pública i amagant al fisc uns ingressos que hauria d’haver declarat, passejant-se per un poblet del Pirineu, com un estiuejant normal i corrent, somrient afectuosament als veïns i els càmeres de televisió i aparentment indiferent a la gravetat dels actes que ell mateix ha confessat. Hom estaria temptat de preguntar, ingènuament, si és que aquest home encara no és conscient del que ha fet.

Si hagués llegit les Meditacions de Marc Aureli, l’emperador filòsof, potser recordaria aquell passatge demolidor: “Encara que hagis de viure tres mil anys o tres mil cops deu mil, recorda tanmateix que ningú no deixa enrere una altra vida que aquesta que està vivint”. I potser, davant d’aquesta pàgina, hauria pensat que som allò que diuen els nostres actes, i no les paraules amb les quals, de vegades, diem dels nostres actes allò que no són, sinó una altra cosa. Els nostres actes diuen el que és la nostra vida, una vida que no és mai una altra que aquella que hem viscut, encara que hàgim cregut que en vivíem una altra de més galdosa, o encara que ens hàgim enganyat dient-nos que no era el que era, sinó una altra cosa millor. Ni tres mil anys ni tres mil cops deu mil no canvien la vida que hem viscut. I menys que res, no canvien allò que hem malmès i allò que en resta, d’irreparable. Perquè hi ha fets que no defineixen una vida. Però alguns, sovint uns pocs, sí, i molt. I la mentida n’és un, d’aquests pocs que ho canvien tot i que defineixen una vida, com també sabia Marc Aureli: “S’humilia a si mateixa l’ànima de l’home [...] quan fingeix i fa o diu quelcom dissimuladament i amb mentida”. Ho sabia Marc Aureli i ho sabia, també, o ho va acabar sabent, al capdavall, Enric Marco, l’impostor que va passar part de la seva vida fingint que era un supervivent del camp de concentració de Flossenbürg quan, en realitat, no hi havia estat mai. Estranya molt que aquests dies en què s’ha descobert la impostura monumental de Jordi Pujol ningú no s’hagi recordat de Marco, el pioner.

És curiós això que passa amb la consciència moral. És a dir, la consciència que hi ha coses ben fetes i unes altres que no estan bé, que estan mal fetes i que convé no fer-les. N’hi ha que la tenen, la consciència moral, i ben accentuada. Alguns, de forma espontània i natural; d’altres, perquè s’hi han esforçat. I n’hi ha que, a més, procuren actuar d’acord amb ella i ajustar els seus actes a allò que, racionalment, pensen que està bé. Però n’hi ha, també, que no en tenen, o la tenen tan difusa, relaxada i mandrosa, que és com si no en tinguessin o com si, de fet, no funcionés ni estigués operativa, o ho estigués tan poc que, quan se l’ha de menester, sempre està en off. Hi ha dos casos moralment interessants, per la seva perversitat: d’una banda, els que tenen consciència moral i actuen fent el que saben que està mal fet; i, d’una altra, els que, tot i ser intel·lectualment capaços en tot el que fan, fins i tot molt bons professionals en la seva ocupació, són del tot incapaços de fer judicis morals perquè tot els és igual, ja que pensen que tot es pot fer i res no els produeix cap mena de repugnància moral. Els primers són els cínics, i tenen guariment difícil. Els segons, i són els perillosos de veritat, són els imbècils morals, dels quals és convenient protegir-se com de la pesta, perquè són dolents i, a sobre, no ho saben.

Menys emprenedoria i més drets

Montse Barderi. Sabadell.

/ 14.08.2014

Hi ha una paraula que es fa servir per tot i que avui en dia queda molt bé. És l’emprenedoria,emprenedor/a… se’n fan cursos, es potencia, es subvenciona, se li dóna suport, s’incentiva perquè recull el millor de l’esperit de lluita en aquests moments difícils. L’associem a optimisme, ganes de sortir de l’atzucac amb coratge i voluntat. L’emprenedoria té els valors que tan bé defensava Jordi Pujol, de la petita burgesia de poble, que fins i tot coneix la pobresa però que té una moral de treball que els fa progressar de generació en generació. I de progressar, fins ara, la família emprenedora Pujol en sabia un pou.

Emprenedor és sinònim d’una persona amb iniciativa, amb coratge, amb idees, innovadora, que fa coses interessants i que té visió de futur, i que el seu bon treball, finalment, es veu correspost. Però realment, què és un emprenedor? Com diu Josep Ramoneda, és simplement un empresari, però aleshores, dit així, ja no resulta tan seductor… És molt més fàcil donar suport a l’emprenedor que a l’empresari…

Així, si mirem sota l’estora de la paraula emprenedor veiem que pertany  al mateix univers lingüístic que les paraules austeritat, competitivitat, capitalisme, individualisme i privatització.

En un altre conjunt semàntic, ens trobem amb els amb agents de progrés, d’igualtat, de qualitat democràtica, de dignitat i que ens diuen que el model no ha de ser l’empresarial. Com a mínim no pas com està plantejat actualment, amb uns poders econòmics tan separats de les necessitats de les persones.

Una mala notícia per als emprenedors: la seva principal font de finançament són els amics o la família i la majoria no se’n surten. Fins quan ens empassarem que hi ha oportunitats per qui se les busca? Una flor no fa estiu i milers de persones les passen magres. On són les oportunitats? Que vingui un gran emprenedor i ens les digui. Cobrant sous que no ens treuen de la misèria o marxant fora? Un país que educa els seus joves —amb el cost que això suposa— per haver-los d’enviar lluny perquè es puguin guanyar la vida és un país que té un futur ben negre.

Val més apostar per una societat justa, amb una educació de qualitat, amb uns drets socials bàsics, i no pas per aquest altre model individualista, basat només en el triomf econòmic, que té tant a veure amb el discurs de l’economia especulativa. Però que ens fa creure en allò tan transitat de “si ho vols ho aconseguiràs, creu en tu, si realment ho desitges i t’hi esforces, ho aconseguiràs”: un cop més el psicologisme i el capitalisme es donen la mà per a configurar els nostres pensaments més identitaris.

Rere cada paraula “bonica”  com “emprenedoria” hi ha tot un univers que fem despertar, i que acaba sent la realitat que nosaltres mateixos hem creat i li hem donat suport. Menys emprenedoria i més drets socials.

EL CAS DE SÒCRATES

El cas de Sòcrates és realment sorprenent. Tothom l’identifica com un dels més grans filòsofs de la Grècia clàssica i l’admiració que desvetlla el personatge travessa inequívocament més de dos mil anys. Tanmateix no va escriure ni una ratlla. D’on prové aleshores aquesta enorme influència? Curiosament, no pas pel que diuen que va dir, sinó més aviat pel que diuen que va fer: viure d’acord amb el que li exigia el judici moral. Com que sostenia que és pitjor fer el mal que patir-lo, es va negar a cometre una injustícia abans que evitar ser-ne víctima. En primer lloc, va jutjar moralment què estava bé (ben fet) i què estava malament (mal fet). I, en segon lloc, va acordar la seva vida (almenys el final de la seva vida) al que considerava segons el seu judici moral que estava bé. Aquesta actitud el va portar a no evitar la mort i va ser considerada, durant segles, com a exemplar i ideal.

Sembla simple, però no ho és: ajustar l’acció a l’exigència dels judicis morals. Viure d’acord amb el que considerem, des d’una perspectiva ètica, racionalment moral, que està bé. La fase del discerniment del que està bé o malament és la fase del judici moral, a la qual ningú no pot renunciar sense renunciar a la seva humanitat: som humans perquè fem judicis morals respecte de les nostres accions. La fase de l’acció que intenta, amb més o menys fortuna, fer allò que raonadament es creu que està bé és la vida pròpiament ètica i el fonament del que, durant segles, s’ha considerat com a virtut.

Victòria Camps va publicar el 1990 un llibre molt influent: Virtudes públicas. Hi postulava la dimensió pública de les virtuts, articulant una ètica que no fos només una moral de la consciència individual i la vida personal, sinó una ètica per a l’aleshores nova consciència d’una vida pública en comú. El llibre va ser llegit com el primer intent local d’una ètica per a la democràcia que aleshores buscava la seva identitat moral. Aquell plantejament ha quedat desbordat per un sistema democràtic deficient pel que fa al control social dels corruptes de tota mena entre la classe política. Gairebé vint anys després, Javier Gomá, un dels filòsofs més brillants del panorama hispànic, va publicar Ejemplaridad pública (2009), cridant l’atenció sobre una noció, l’exemplaritat, que ha centrat part dels seus llibres. El seu missatge més urgent: entre els servidors públics no és suficient la virtut, és exigible l’exemplaritat, el que Gomá anomena “responsabilitat reduplicada”. El temps que separa aquests dos llibres emblemàtics marca l’abisme que s’obre entre la benintencionada aspiració al bé, com a requisit ètic de la vida pública, de l’exigència, avui ja innegociable entre els polítics, de la perfecció pràctica en el que són i el que fan. A la vista dels temps que corren, l’exemplaritat, més que un ideal, hauria de ser un requisit.

Xavier Antich

SOBRE LES HUMANITATS

Són les humanitats, estúpid!

Joan Ramon Resina. Barcelona. / 29.07.2014

Quan un país progressa, ho fa en tots els aspectes de la vida social. I a l’inrevés, d’un país decadent no se’n salva cap aspecte de la vida col·lectiva. Durant dos segles Alemanya ha estat un sensacional exemple de progrés, mentre Espanya es convertia en paradigma de la decadència. En un moment determinat les seves trajectòries es creuen. A l’Europa del segle XVIII, pocs països hi havia tan endarrerits com Alemanya i Espanya. Joan Ramon Resina reflexiona sobre Humanitats i progrés social a la revista L’Esguard.

Ambdós estaven devastats per les guerres del segle anterior: la dels Trenta Anys (1618-1648) a Alemanya, i, pel que fa Espanya, la monarquia arrossegava un seguit de guerres a pràcticament tots els escenaris de l’època, guerres que —de moment— acabaren amb la pèrdua de Portugal i dels territoris transpirinencs. A la davallada espanyola correspon l’ascens de França, que acabaria amb la imposició de la dinastia borbònica a la corona espanyola i, ja en el segle XIX, amb la invasió de la Grande Armée i el breu regnat de Bonaparte a Madrid. Mentre Espanya reculava en tots els fronts, Alemanya, també ocupada per les tropes franceses, iniciava el seu ascens sota l’hegemonia de Prússia i fundava unes universitats —la de Berlin data de 1810— que en poc més d’un segle es considerarien les primeres del món. Abans de la presa de poder nacionalsocialista, Alemanya ja havia aconseguit més premis Nobel que Anglaterra i els Estats Units plegats. I aquesta preeminència es desplegava en tots els ordres, des de la física al teatre, passant per la biologia, la química, l’arquitectura, el disseny, l’arqueologia, la filologia, la història i, evidentment, la filosofia, que esdevenia pràcticament un monopoli nacional.

És cosa sabuda que el fulgurant desenvolupament de la ciència nordamericana a partir dels anys 40 del segle passat rebé un fort impuls de l’emigració alemanya, avançada en algunes dècades pel que fa a la intel·ligència jueva. Tothom coneix la figura d’Einstein a Princeton, la de Robert Oppenheimer a Berkeley, o la de Wernherd von Braun a la NASA. Menys conegut és el paper d’aquella intel·ligència en les ciències socials, des de l’antropologia, amb Franz Boas a l’American Museum of Natural History i a la Universitat de Columbia a partir de 1896, fins el programa d’estudis graduats de la New School for Social Research a Nova York, creat el 1933 per acollir estudiosos que fugien d’una Europa que s’havia tornat inhòspita. Hi van passar figures de l’alçada d’Erich Fromm, Aron Gurwitsch, Hannah Arendt, Leo Strauss, Jacques Maritain, Claude Lévi-Strauss, Roman Jakobson, Erwin Piscator, Elia Kazan. Cal recordar també Erich Auerbach, Leo Spitzer i el vienès d’origen txec René Wellek, filòlegs que van jugar un paper de primer ordre en el desenvolupament de la literatura comparada als Estats Units. Ara, d’aquell impuls general, sols s’admiren els resultats més descriptibles. Davant l’eminència tecnològica, l’instint d’emulació perd de vista les condicions globals d’aquella superioritat.  I de la mateixa manera que els arbitristes espanyols dels segles XVI i XVII proposaven apedaçar un sistema en fallida sense enfrontar-se a les seves causes profundes, els idòlatres del poder tecnològic confonen una aplicació del pensament amb el pensament mateix.

S’entén que els responsables de les universitats catalanes maldin per importar models de recerca tecnològica. Però restringir la competitivitat a unes tècniques determinades equival a creure que es pot esdevenir potència naval a base de fletar naus en terra ferma. Quan el President Mas i el Conseller Mas-Colell van anar a Califòrnia el mes passat van repetir el mateix error que el President Pujol 28 anys enrere. Del potent pol creatiu del Silicon Valley sembla que s’han interessat exclusivament per la tecnologia i les oportunitats comercials, girant l’esquena a la realitat cultural que fa d’aquell racó d’Amèrica el motor de l’economia del segle XXI. A Stanford, on l’actual govern català va malmetre un “observatori” quan encara estava en rodatge, gairebé hi han passat de llarg. I el poc interès que hi han posat sembla que l’han centrat exclusivament en la biomedicina, indiferents, entre moltes altres coses, al fet que el Times Higher Education hagi situat aquesta universitat com la primera del món en humanitats dos anys consecutius.

Aquesta dada hauria de fer reflexionar sobre el fet que la Meca de les ciències digitals assoleixi simultàniament el màxim nivell en humanitats, malgrat l’ínfim pes demogràfic d’aquestes disciplines. Stanford no sols tolera unes matrícules que a Catalunya servirien de pretext per tancar departaments, sinó que hi aboca recursos. La universitat prima la qualitat per sobre de la quantitat, conscient que, fins en una cultura identificada amb la tecnologia, les humanitats són un catalitzador de les idees. Res d’això no interessa el govern català, convençut que la societat reposa damunt el trespreus de l’economia, la tecnologia i la política, les àrees associades al poder i doncs al sentit més barroer de la realitat. Però resulta pedagògic observar com Alemanya, l’únic país europeu que manté importants centres de recerca en humanitats, no sols torna a ser la primera potència econòmica continental sinó també un referent cultural de primer ordre.

I Catalunya? Es pot parlar d’una eclosió de talent a l’Institut d’Estudis Catalans? Pot dir-se que alguna de les seccions hagi servit mai per agitar les idees, per rejovenir i actualitzar el coneixement, per renovar cap de les disciplines representades? Han provocat ni que sigui una tempesta dins una tasseta? I què dir de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el nom de la qual ja fa olor de resclosit? El mal ve de lluny, doncs. No contribueix a guarir-lo la indiferència que, començant a dalt de tot, regalima a través de les institucions culturals, on cada dia hi veiem l’escàndol d’uns càrrecs designats en funció de fidelitats polítiques o influències familiars, i que a causa de la dependència no posaran mai en perill la bona consciència del polític. El menysteniment de la cultura la redueix a la gestió i opera en ella una selecció inversa, abaixant el nivell del que per definició hauria de ser pura exigència al de la publicitat.

La qualitat del discurs, el refinament de les percepcions, l’exactitud de les distincions, la bondat i complexitat del criteri, el coratge de seguir les intuïcions fins que frueixen en obres, l’afermament de la voluntat, i tantes altres aptituds que donen el to de la vida col·lectiva, com exercitar-les si negligim la matriu on vénen formant-se des de fa segles? Com cultivar-les si les abandonem a institucions premodernes o les confiem als mitjans de masses, o pitjor encara, les deixem a la intempèrie de la vida urbana, entregant-les a la pedagogia del carrer?