La dictadura de les necessitats

Agnes Heller és radical: "Totes les necessitats humanes són reals i legítimes"

MARINA GARCÉS |  26/10/2014

Amb la crisi se’ns ha colat una pregunta que no deixem de fer-nos: quines necessitats, de totes les que crèiem que teníem, eren reals? Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats, ens diuen. És a dir: heu desitjat més del que veritablement necessitàveu: cases, cotxes, aparells, viatges en low cost i carn cada dia de l’any. A mesura que la crisi s’ha anat instal·lant en les nostres vides, no com un accident, sinó com una situació irreversible, la llista de necessitats falses s’ha anat ampliant: tampoc necessitàvem medicina d’alt nivell per a tots, ni una escola de qualitat per a totes les classes socials, ni una universitat pública oberta al desig de saber del conjunt de la població. El país del diner fàcil i del turisme barat no necessita tants bons professionals, ni tants universitaris, ni tants vells saludables.

Amb aquest breu retrat del que fa uns quants anys que sentim dir i que repetim, en les nostres converses quotidianes, com un mantra, és fàcil de veure com és de manipulador el discurs sobre les necessitats reals. Perquè, qui té la potestat de decidir quines necessitats són reals i quines no? ¿Hi ha un jutge, fora de la societat, capaç de determinar-ho amb imparcialitat? Aquestes preguntes són les que la filòsofa hongaresa Agnes Heller (Budapest, 1929) ha sabut plantejar amb radicalitat i sense por a les seves conseqüències des de fa molts anys. Demà, dilluns, serà a Barcelona i tindré el goig de poder conversar públicament amb ella a la Pedrera.

Retrobar els seus escrits i llegir-los en el marc de la crisi m’ha fet entendre una idea molt important: totes les necessitats humanes són reals i legítimes. Home, no!, protestareu. No és necessari canviar de mòbil cada any, ni de cotxe cada cinc, ni acumular tot el que la societat de consum ens ofereix sense fre. Però Agnes Heller és radical. Cal partir d’aquest principi per no deixar pas a la dictadura de qui s’atorga el poder de dir-nos què necessitem i què no. Tan dictadora és la societat de consum com els sermons moralistes del poder austericida actual.

Totes les necessitats humanes són reals. Però no totes són bones ni totes es poden satisfer, afegeix Agnes Heller. I aquí és on comencen l’ètica i la política. L’ètica és l’elaboració de valors concrets que ens permetin decidir, col·lectivament, que una necessitat és més bona que una altra. Aquest és un procés necessàriament plural, històric i conflictiu. I la política és la presa de decisions que se’n desprèn. Una política radicalment democràtica és aquella que compta amb la participació de tots els individus en l’elaboració dels nostres sistemes de necessitats i la seva satisfacció. Avui, aquesta democràcia radical ja no pot ser una utopia: en el món dels 7.000 milions d’humans fent-se la guerra i esgotant els recursos del planeta és una qüestió d’urgència.

La voracitat dels carronyaires / La voracidad de los carroñeros - Article de X. Antich a La Vanguardia

13 / octubre / 2014 

“No és lluny el dia que el problema econòmic ocuparà el seient del darrere, que és on ha de ser, i que el cor i el cap seran ocupats o reocupats pels nostres problemes de debò, els problemes de la vida i de les relacions humanes”. Això escrivia l’any 1946 John Maynard Keynes, un dels economistes més influents del segle XX. Ho feia mogut per una convicció: “L’avarícia és un vici, la pràctica de la usura és un delicte i l’amor al diner és detestable [...]. Tornarem a valorar els fins per damunt dels mitjans i a preferir el que és bo al que és útil”. Malauradament cap dels seus pronòstics ha estat tan profundament errat com aquest. Avui la lògica econòmica marca el ritme de les nostres vides i imposa, amb unes pretensions semblants a les de la física del segle XVIII, la convicció de la naturalitat de les seves tendències, que s’autojustifiquen amb l’aureola de necessitat que Newton presentava la seva llei de la gravitació universal.

Keynes no podia aleshores ni endevinar les fatídiques conseqüències a què el fonamentalisme del creixement econòmic abocaria la totalitat del planeta. Avui, ja totes les dades ho confirmen: la distància que separa els ingressos dels poquíssims que estan al capdamunt de la jerarquia econòmica respecte de la multitud que està al capdavall és abismal i insalvable. Les persones que formen part de l’1% més ric de la població mundial són gairebé 2.000 vegades més riques que el 50% més pobre. I la desigualtat no deixa de créixer, com si només obeís al seu propi impuls, i de posar en perill l’aspiració il.lustrada i emancipatòria a una societat més igualitària i fins itot els fonaments de la democràcia.

Alguns economistes de prestigi ho han denunciat darreramentde manera descarnada, com el premi Nobel Joseph E. Stieglitz, a The Price of Inequality (2012), o Thomas Piketty, ambLe capital au XXI siècle (2013). Fins i tot alguns dels pensadors més rellevants de l’actualitat s’han fet ressò d’aquesta situació, que ha de ser denunciada i combatuda, com ha fet Zymunt Bauman en un llibret de lectura imprescindible: La riquesa d’uns quants beneficia tothom? (Arcàdia).

Bauman considera, a més, que la crisi actual no ha fet sinó incrementar aquesta tendència, ja que “el creixement descomunal de les fortunes del 0,1% de la societat té lloc, per acabar-ho d’adobar, en una èpocad’austeritat sense parió per a la majoria del 99,9% restant”. I la perspectiva és pessimista, perquè el futur immediat “presagia una desigualtat encara més profunda i dura, una situació encara més precària i, per tant, més degradació, més disgustos, més afronts i més humiliació”.

Aquesta desigualtat creixent s’ha volgut justificar amb diversos arguments: com una tendència natural que privilegia i beneficia els més forts; per la suposada eficiència de l’elitisme o per la normalitat de l’exclusió; i sobretot pel que alguns anomenen la teoria del degoteig, d’acord amb la qual els descomunals ingressos, primes i beneficis extra dels màxims responsables de les grans societats mercantils i corporacions transnacionals, així com l’enriquiment dels més grans empresaris, hauria de permetre la creació d’empreses i llocs de treball i la generació de riquesa. Però aquesta expectativa és empíricament falsa: l’increment de la desigualtat mostra inequívocament que això no passa. O, perdir-ho amb Bauman: la riquesa d’uns quants no beneficia tothom, sinó només als pocs que s’enriqueixen. En el fons, com ell mateix planteja, “el que està en joc, no és la producció de riquesa, sinó la seva distribució”. Aquest és el problema. Un problema d’una magnitud planetària i d’unes dimensions tan devastadores que reclamen un canvi profund en el sistema, però també en les formes de vida.

“La difícil situació que hem descrit”, escriu Bauman, “és conseqüència sobretot d’haver substituït el desig humà, massa humà, de la convivència basada en la cooperació amistosa, la mutualitat, el compartir, la confiança, el reconeixement i el respecte recíprocs per la competició i la rivalitat, la manera de ser derivada de la creença que l’enriquiment fomentat per la cobdícia de la minoria és el camí que porta al benestar de tots”. Avui parlem delsmercats com si fossin un poder anònim o una mà invisible. Però no ho és: com diu Bauman, “potser, efectivament, és invisible, però no hi ha gaires dubtes sobre qui és l’amo d’aquesta mà i qui en dirigeix els moviments”. Només cal pensar en els noms propis que s’han beneficiat de les targes opaques de Caja Madrid o de la rapinya de Bankia. És exactament el mateix que denunciava el 1939  un personatge de John Steinbeck en la seva celebèrrima novel.la El raïm de la ira,un llibre que torna a tenir una esfereïdora actualitat: “He de pensar. Tots hem de pensar. Ha d’haver una manera d’aturar tot això. Això no és igual que un tornado o un terratrèmol. Això ho han fet els homes, i és dolent”.

Perquè aquesta desigualtat, ara ja insostenible, és fruit d’una cobdícia insaciable i d’una corrupció omnipresent i sistèmica, la màscara econòmica i social d’un egoisme letal, voraç i carronyaire. Denunciar-lo i enfrontar-s’hi no és ingenuïtat ni bonisme ni superioritat moral ni radicalisme, sinó, a hores d’ara, una necessitat: és oposar-se a la deriva letal del sistema econòmic contemporani. És acomplir allò que Emmanuel Lévinas, el filòsof més important del segle XX a judici de Bauman, considerava l’exercici propi de la raó: “preveure i guanyar per tots els mitjans la guerra”. Perquè això, i ara no hi ha dubtes, és una guerra. La guerra.

PUBLISHED IN LA VANGUARDIA, OCTOBER 13, 2014

Un silenci molt eloqüent

DANIEL GAMPER | Actualitzada el 11/10/2014

Un silenci molt eloqüent

Una dona dreta llegint un llibre al mig de la plaça. Al seu costat, a uns tres metres, una altra dona, i encara una altra més enllà, i també algun home. Són joves i vells i no diuen res. N’hi ha molts, uns quants centenars, ben bé. Arriben, s’aturen al mig de la plaça, i marxen en silenci al cap d’una estona. Una forma innovadora de manifestació efectivament pacífica però alhora inquietant iniciada pel grup Veilleurs Debout, que s’oposava a la llei sobre el matrimoni homosexual recentment aprovada a França.

El 5 d’octubre passat als carrers de Nàpols, Milà i altres ciutats es van donar a conèixer els imitadors italians d’aquests sentinelles. Amb la seva silenciosa i estranyament intimidant aparició pública, visualment molt efectiva i ben dissenyada per ser captada per les televisions, protestaven contra la llei sobre les unions civils que el govern de Renzi anuncia com a imminent, i que ha d’incloure també les parelles LGBT.

La mateixa setmana, Ferragutcasas des de Washington informava que aviat en 30 dels 50 estats americans el matrimoni homosexual serà legal, segons una recent decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units. Va ser la sentència redactada pel jutge Kennedy l’estiu del 2013 la que va marcar la tendència que ha conduït al reconeixement del matrimoni entre persones del mateix sexe a gran part del país.

La llei, referendada pels tribunals, pot servir i efectivament serveix per evitar discriminacions i modificar la imatge social de minories habitualment menystingudes. Allà on encara no hi ha un reconeixement legal de les parelles gais, la reprovació social obstaculitza a moltes persones que gaudeixin d’una vida afectiva en llibertat. El cas d’Itàlia n’és una bona mostra, ja que allà l’antidiscriminació per llei és encara a les beceroles. No és estrany, doncs, que molts italians triïn de viure a Barcelona, on el respecte de la diferència ha esdevingut alguna cosa més que mera tolerància.

La normalització requereix iniciatives legislatives extraordinàries que alteren la lògica habitual de la llei, que deixa de ser cega davant les diferències, identifica els més vulnerables i els fa objecte d’una protecció extra. Ja ho va fer el govern de Rodríguez Zapatero amb la llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, que en alguns casos situa els homes en una situació més desprotegida que les dones davant l’abús de la llei. I ho ha fet fa uns dies el Parlament de Catalunya amb la proposició de llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per a l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. (Observo que el corrector del processador de textos subratlla aquests mots, i penso que d’aquí uns anys aquestes lleis hauran contribuït a introduir-los en els diccionaris. Els usos i la norma lingüístics es compenetren. La norma està pensada per esdevenir supèrflua amb el pas del temps i ser substituïda pels costums, o sigui, la moral.)

Malgrat que en aquesta llei es troben qüestions jurídicament discutibles com la inversió de la càrrega de la prova en casos de discriminació, el cert és que el procés legislatiu no ha estat gens controvertit. S’han alçat unes quantes veus procedents del món catòlic, lamentant que la llei no sigui genèrica, que no cobreixi les diverses formes de discriminació i en privilegiï només una. Addueixen també que aquesta llei comporta una greu intromissió en la vida privada de les persones. És destacable, com assenyala Finkielkraut en el seu darrer llibre, que, a l’hora de participar en la deliberació pública, la religió es refugiï en els principis del liberalisme que tant havia detestat, i es faci defensora de la laïcitat.

La poca intensitat del debat públic sobre aquesta llei obeeix en part al fet que els focus d’atenció estan posats en l’anomenat procés. Una altra part del silenci s’ha d’atribuir a la mordassa social que de vegades imposa el pensament políticament correcte. Alguns sostindran que això és una forma de censura social. Qui diu això hauria de ser capaç de demostrar que hi ha determinats insults o formes de menyspreu que mereixen de ser expressats en públic. Li correspon a ell de justificar la llibertat d’ofendre i discriminar. Vet aquí que de nou invertim la càrrega de la prova.

El jutge Grande-Marlaska va dir que la llei espanyola està més avançada en drets dels homosexuals que la realitat social. La llei corre més que nosaltres perquè vol bandejar injustícies massa arrelades. Potser de tot plegat no en sorgirà una societat més igualitària, qui sap. Sí que podem estar segurs, però, que qui senti el desig de discriminar sabrà els motius pels quals no ha de fer-ho.

Com també els saben els sentinelles drets. I per això callen. Protesten en silenci perquè saben que si parlessin només s’entendrien entre ells, perquè saben que les raons que adduirien no poden entrar al Parlament. Callen perquè són conscients que amb dogmes innegociables i principis de dret natural no es pot participar en el debat legislatiu. Potser ells hauran de ser més tolerants, viure més incòmodes. Però també és incòmode haver de tolerar el silenci de qui no té raons.

Habitaré el meu nom

La filosofia se'ns adreça com a habitants del nostre nom, iguals que tots els altres i irreductiblement únics.

MARINA GARCÉS |12/10/2014

LA FILOSOFIA ÉS UNA BARREJA DE VERITATS UNIVERSALS I DE NOMS PROPIS. Les seves paraules existeixen vinculades al nom de la persona que les va escriure o pronunciar, i alhora s’ofereixen a la comprensió de tothom, perquè volen poder ser acceptades per qualsevol que desitgi tornar-les a pensar i fer-les seves. És una cosa molt estranya, això dels noms en filosofia.

Els lectors d’avui tenim incorporada la idea de l’autor. Però, els noms dels filòsofs, ¿són només noms d’autor, com sí que ho són els dels escriptors i els artistes? Quan a l’escola aprenem (si encara ens deixen estudiar filosofia) les idees de Plató, o el cogito de Descartes, o la lluita de classes de Marx, els noms no són només signatures, són part inseparable del concepte o teoria filosòfica de què estem parlant. No són autors de filosofia, doncs, són vides filosòfiques singulars capaces de forjar una idea i fer-nos-la arribar.

Aquests dies llegia un escrit confessional del filòsof francès Alain Badiou en què explica per què es va fer filòsof i com va arribar a ser-ho. Badiou és un filòsof que em desperta amor i odi, admiració i irritació. És el que passa quan les idees no són només teories fredes i abstractes. Aquest assaig confessional, titulat La confessió del filòsof, té un final molt bonic en què Badiou recorda les seves lectures poètiques d’adolescent, concretament les del poeta antillenc Saint-John Perse. Des de la llunyania de la colònia, el poeta escriu “habitaré el meu nom”. I Badiou afegeix que precisament això és el que la filosofia busca fer possible per a tots i per a cadascú de nosaltres, siguem filòsofs o no. Des de la singularitat d’un nom, la filosofia se’ns adreça com a habitants del nostre nom, iguals que tots els altres i irreductiblement únics. La filosofia, diu Badiou, fa habitable el nom.

Molts de nosaltres no som autors. Però estem lligats al nostre cognom, que ens encadena a les relacions filials i de classe, i a la identitat amb què circulem per la societat xarxa, que ens converteix en una marca més o menys valorada segons el mercat laboral i afectiu. Contra aquestes formes encadenades del nom, la filosofia ens retorna el nom propi com un lloc per conquerir la pròpia llibertat. Ja no un cognom o una marca, sinó un lloc per desplegar una vida. Però no ho fa sense violentar-nos. Perquè, contra els noms identificats i atrapats en la jerarquia del llinatge i el màrqueting existencial de la societat actual, la filosofia ens obliga a cadascú de nosaltres a preguntar-nos: ¿habito veritablement la meva vida?