Enllaç al dossier de la pel·lícula: El señor Ibrahim i les flors de l'Alcorà
https://www.calameo.com/books/005713122033fbe2a2659
http://prezi.com/3hbujntfeb6r/?utm_campaign=share&utm_medium=copy&rc=ex0share
Activitats sobre la pel·lícula Hannah Arendt de Margarethe von Trotta
Consulta la següent
pàgina web i contesta:
1-
Escriu una breu biografia sobre
Hannah Arendt
2-
Anomena 3 obres cabdals de
l’autora i explica quins temes tracten.
3- En quina obra apareix el concepte banalitat del mal, explica el significat
d’aquesta expressió. Pots posar exemples extrets del visionat.
4-
Fes un resum del següent enllaç: http://www.alcoberro.info/planes/arendt7.html
5-
Consulta i explica el contingut de
la pàgina.
http://www.sefarad-israel.es/introduccion_instituto_holocausto_y_antisemitismo
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan va tenir lloc la primera conversa entre homínids? I quin va ser el tema de la conversa?
.jpg)
Un nou estudi, amb científics de centres de
recerca universitària d'arreu del món, ha donat resposta per primera vegada a
les dues preguntes. La primera conversa va tenir lloc entre 2,5 i 1,8 milions
d'anys enrere. I el tema d'aquella primera conversa va ser la fabricació
d'eines de caça.
Fa
2,5 milions d'anys, els nostres avantpassats homínids a la sabana africana van
crear fragments de roca amb els quals podien tallar la carn dels animals que
caçaven. Durant els següents 700.000 anys, aquesta tecnologia de matança es va
estendre pel continent africà. Els investigadors creuen ara que aquesta
extensió va ser una força evolutiva important, que va afavorir el
desenvolupament de la llengua i l'ensenyament.
Fent
servir eines procedents del camp de la psicologia, la biologia evolutiva i
l'arqueologia, científics de les universitats de Berkeley (Califòrnia),
Liverpool (Anglaterra) i St. Andrews (Escòcia), han trobat proves concloents de
com van evolucionar les eines per caçar i tallar la carn al començament de
l'Edat de Pedra i de com es va desenvolupar la capacitat humana per comunicar i
ensenyar. Publicat a 'Nature Communications',
l'estudi suggereix que la comunicació entre els nostres primers ancestres va
poder ser més complexa del que es pensava, donant lloc a l'ensenyament i fins i
tot a un proto-llenguatge primitiu que es van desenvolupar fa uns 1,8 milions
d'anys.
"La
nostra troballa suggereix que les eines de pedra no eren més que un producte de
l'evolució humana però que, a la vegada, van conduir al desenvolupament de la
comunicació humana moderna i a l'ensenyament", destaca Thomas Morgan,
autor principal de l'estudi i investigador postdoctoral en Psicologia a la
Universitat de Berkeley. "Les nostres dades mostren que aquest procés
estava en marxa fa 2,5 milions d'anys, el que ens permet considerar una
evolució molt dilatada i gradual de la capacitat humana per al llenguatge modern
i suggereix que les 'proto-llengües' simples podrien ser més antigues del que
es pensava", afegeix Morgan.
La
talla de pedra 'oldowan' data del Paleolític Inferior a l'est d'Àfrica i es va
mantenir pràcticament sense canvis durant 700.000 anys, fins que van entrar en
escena destrals de mà i fulles més sofisticades. Va ser practicada per alguns
dels nostres primers avantpassats, que caminaven alçats dues potes, però les
característiques i grandària del cervell dels quals eren més semblants a les
dels simis. El que ha determinat l'estudi és que el coneixement necessari per
fer servir aquestes eines es va adquirir no a partir de la imitació, sinó a
partir d'instruccions verbals. "S'aprèn molt més ràpid quan algú et diu
què has de fer", destaca Morgan. Amb una llengua s'aprèn més ràpid i això
fa que les noves tecnologies es desenvolupin de forma més eficient. El germen
de la llengua, l'ensenyament i l'aprenentatge es va plantar gràcies a la
demanda d'eines 'oldowan', segons suggereix l'estudi.
1-ANEM AL CINEMA: ÀGORA
La dissertació filosòfica (segons Adela Cortina)
La dissertació és un text personal de l'estudiant en el qual aquest s'acura per
exposar clarament un problema filosòfic i, en tant que sigui possible,
resoldre'l.
1-Suposa un esforç de reflexió que exigeix perícia per a conduir i expressar el
propi pensament.
2-Es tracta d'un acte filosòfic que requereix aprendre una tècnica, ja que és
un gènere particular de composició escrita que segueix unes regles específiques
a les quals convé ajustar-se.
3-La dissertació s'inscriu en una relació amb un destinatari i implica la
voluntat de convèncer per mitjà de l'argumentació. Per tant aquesta tècnica
filosòfica només és pensable com un diàleg basat en l'argumentació
racional.
4-Amb ella es posa a prova l'esperit crític de qui l'elabora i la capacitat de
plantejar i analitzar les nocions i problemes que un tema posa en joc.
5-En definitiva, es pretén construir una reflexió clara, rigorosa i coherent;
no es tracta, en absolut, de reproduir una lliçó apresa.
El model de dissertació més estès consta de tres parts: introducció,
desenvolupament i conclusió.
1 . INTRODUCCIÓ
Ha de ser precisa i no molt extensa (10 o 15 línies com a màxim). En ella es
planteja el problema, se subratlla la seva importància i es desvetllen els seus
pressupostos.
1- No convé avançar la conclusió a la qual es vol arribar.
2-Si el tema no està formulat en forma de pregunta, llavors és pertinent obrir
una o diverses qüestions que mostrin el problema o problemes filosòfics
continguts en el mateix. Per exemple si el tema és »Llibertat i alliberament»,
una de les preguntes que podríem fer, és: »La llibertat és sempre un
alliberament?» Amb això, la reflexió s'enfoca de forma més diguesrecta.
3-És convenient que inclogui una enumeració dels passos a seguir.
II. DESENVOLUPAMENT
En aquesta part es desplega i plena de contingut l'esquema projectat.
Exigeix posar en joc els coneixements que es tenen sobre la matèria en qüestió,
sense divagar cap a qüesions irrellevants.
Si el tema es presenta amb un text de l'obra concreta d'un autor, s'interpretarà
dit fragment considerant el coneixement que es tingui del pensament de tal
filòsof.
Cal tenir en compte que no existeix un pla universal vàlid per a tots els
temes.
Són sempre possibles diversos tipus d'estratègies. No obstant això, certs
assumptes demanden un determinat pla. Per exemple:
a) Quan el tema exigeix afirmar o negar una tesi com la següent: «Es pot dir
que els éssers humans som lliures?», el pla pot començar exposant la tesi que
es rebutja. Seguidament, els arguments de la mateixa; per a després refutar
aquests arguments i passar a establir la tesi contrària, que és la qual es vol
defensar. O bé, es pot començar exposant la tesi a defensar amb els seus
respectius arguments, després, les objeccions contra aquesta tesi; i, finalment,
la refutació d'aquestes objeccions.
b) Quan permet afirmar o negar una tesi, però també una postura intermitja: una
síntesi, llavors es pot plantejar una estratègia dialèctica. Per exemple.
davant la qüestió «Es pot dir que la cultura és la qual fa al ser humà?», la
resposta pot defensar que «la cultura és la qual fa al ser humà» o que «l'ésser
humà és el qual fa la cultura», però també ambdues alhora.
El pla dialèctic té tres parts: la primera, la presentació i defensa d'una
tesi; la segona, exposició i el suport de l'antítesi; i tercera, la síntesi.
Aquest procediment implica que la tesi i l'antítesi no són realment
contradictòries, sinó que són compatibles.
c) Quan es tracta de l'anàlisi d'una noció o concepte, com per exemple: «Què és
la veritat?», llavors el pla serà analític: primer la noció es descompondrà en
els elements que la integren i es donarà la seva definició; segon, s'estudiaran
aquells conceptes que es deriven immediatament d'ella; i tercer, es
desenvoluparan els problemes que genera: les seves interpretacions. la seva
importància i valor, etc.
d) Quan planteja la relació que existeix entre dues o més conceptes, per
exemple:
«Opinió, creença i saber», convé fer en primer lloc l'anàlisi de cadascun dels
conceptes, plantejant, després, la relació entre ells; i, després, exposar els
arguments que defensen la relació proposada, aclarint si són conceptes que
entren en contradicció, si es pressuposen, si es reduïxen uns a uns altres,
etc.
III. CONCLUSIÓ
És l'espai on es tanca el tema resumint breument el desenvolupament i formulant
la solució o destacant amb claredat les conseqüències que se segueixen del que
s'ha dit.
1-Si hem plantejat preguntes en la introducció, serà el moment de donar-los
resposta de manera clara i concisa.
2-Per altra banda. si no consideréssim tancat l'assumpte, convindria formular
alguna nova pregunta que indiqués per on hauria de continuar la reflexió.
3-La conclusió pot incloure opinions personals, sempre que s'argumentin, i, també
recursos literaris que impactin positivament en el lector.
ORIENTACIONS PER A ELABORAR UNA DISSERTACIÓ O REVISAR LA DISERTACIÓ QUE S'ESTÀ
ELABORANT
Fer-se les següents preguntes pot donar pautes molt útils:
1.Es distingeixen les diferents parts de la disertació?
2.Ens va duent l'exposició ordenadament d'una idea a una altra?
3.Es treuen a la llum els pressupostos, les causes i les conseqüències de les
idees o tesis?
4.Es distingeixen els punts de vista amb els quals s'està d'acord i amb els
quals no?
5.Es donen raons per a justificar la tesi defensada?
6.Són correctes els arguments emprats? És a dir, no s'entra en contradicció ni
es cometen incoherències al raonar?
7.Es formulen les definicions dels conceptes amb precisió i propietat?
8.S'utilitzen exemples i comparances que ajudin a aclarir el que es diu?
9.Es fan referències a pensadors o obres filosòfiques?
10.S'evita que les referències es converteixin en el tema principal, donant-los
una extensió excessiva?
11.Es presenta una alternativa o vàries («solucions») al problema
Sobre la felicitat
Com ja sabeu, la filosofia té un interès teòric per conèixer la realitat i esbrinar quina és la seva essència o, més modernament, quin és el seu sentit. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per construir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat. Aquest concepte (eudaimonía per als grecs) s’ha interpretat de moltes maneres al llarg de la història del pensament. Aristòtil identificava la felicitat amb el bé suprem i la feia coincidir amb l’activitat més pròpiament humana (l’activitat intel•lectual). Epicur, per la seva banda, parlava de la felicitat en la immanència, en el plaer entès com absència de dolor, amb una exaltació de la vida present. Els estoics apel•laven a la impertorbabilitat i Sant Agustí lloava Déu com el Bé absolut. En l’àmbit del pensament modern, Kant bandejava tota ètica de la felicitat i se centrava en el deure, en actuar per respecte a la llei moral i no per una finalitat concreta. John Stuart Mill aplicava el principi utilitarista de la màxima felicitat per al major nombre de persones. Nietzsche, el crític més radical de la cultura, denunciava els reremons (realitats projectades per l’ésser humà i considerades des de Plató més reals que el món material) i apostava per un sí a la vida sense prejudicis, basat en l’instint originari i no en la raó paralitzadora. A partir d’aquí, vull encetar una discussió per veure què enteneu per felicitat, quina és la vostra concepció, que pot estar lligada o no a les teories clàssiques i que ha de mostrar-nos una mica de llum en la foscor de les nostres obsessions quotidianes. Creieu que l’humà d’avui és més feliç que el que es dedicava a caçar i recol•lectar? Penseu que podem ser encara més feliços en el futur o que qualsevol temps futur serà pitjor?
Espero
les vostres opinions.
Introducció: Què és la filosofia?
Els enamorats
La paraula 'filosofia' no ha perdut mai el seu prefix amorós perquè el desig no ha deixat de ser el motor del pensament.
M'he guardat les paraules més dolces per a la darrera escapada fora de classe de la temporada. De tothom és sabut que la filosofia té a veure amb l’amor. La invenció grega del seu nom, philo-sophia, incorpora l’amor a la saviesa, així com la saviesa entre amics i enamorats. També són conegudes les escenes eròtiques d’ El banquet de Plató, en què diversos contertulians debaten entre ells què és l’amor mentre gaudeixen dels plaers de la taula i de la seducció. Formen part, gairebé, del folklore filosòfic occidental. Al llarg dels segles i sota les capes d’altres tradicions religioses, culturals i acadèmiques, sembla que els qui es dediquen a la filosofia han anat perdent aquesta primera relació immediata amb el desig i s’ha anat imposant la imatge del filòsof, sobretot masculí, com un personatge fred, insociable, maniàtic i poc capaç de relacionar-se amb el seu cos i els seus afectes. En coneixeu algun, oi, d’aquest tipus?
Però la paraula filosofia no ha perdut mai el seu prefix amorós, perquè el desig no ha deixat de ser mai el motor del pensament. Aquest és un fet que cal reivindicar i celebrar en un temps, com l’actual, en què tot saber es legitima pel seu caràcter instrumental i procedimental. La filosofia no és útil ni inútil. És l’expressió humana més despullada del desig de saber i del fet que aquest desig mai no serà satisfet del tot. Viure és aprendre a viure i morir és aprendre a morir. Per això el saber més important per a nosaltres és el que mai no podrà ser posseït, imposat, codificat o certificat. La paraula filosofia diu això: no posseiràs mai allò que veritablement necessites aprendre, com no serà mai teva la persona que estimis de tot cor. El seu prefix obre una distància que no és la d’impotència sinó tot el contrari: la que manté oberta la potència de pensar i d’estimar.
En unes precioses conferències del 1964, Per què filosofar?, un encara jove Jean François Lyotard s’adreçava a una nova remesa d’aspirants a filòsofs, estudiants de primer, i els plantejava la pregunta del perquè, sense esperar que fos contestada amb una llista d’expectatives i de raons. Lyotard els confrontava al fet incontestable del seu desig. Per això reprenia una escena, precisament, d’ El banquet, on el jove Alcibíades, guapo, ple d’èxit i perdudament enamorat de Sòcrates, li ofereix els seus preuats favors a canvi que ell “li digui absolutament tot el que sap”. Sòcrates no refusa directament, sinó que mostra la ironia d’un negoci impossible en el que ell no té res segur amb què correspondre en l’intercanvi. Falsa modèstia? Purisme? No. Sabotatge: posa al descobert el seu buit per obrir el buit sobre el que es mouen tots els nostres intercanvis. Aquest buit és l’espai inesgotable del necessari desig de viure, de pensar i d’estimar.
MARINA GARCÉS
Filosofia i ciutadania
Glossari
A
A posteriori
Després de. Generalment s'usa per referir-se a quelcom obtingut amb el recurs de l'experiència
A priori
Abans de. Generalment s'usa per referir-se a quelcom obtingut sense el recurs de l'experiència.
Àgora
Plaça de les polis gregues, centre de discussió dels afers públics de la ciutat.
Antropocentrisme
Concepció sobre la realitat en la que se sol situar a l'ésser humà com a centre i finalitat de tot el real.
Antropologia
Ciència que estudia l'home. Se sol diversificar en diferent apartats, com l'antropologia cultural o l'antropologia filosòfica.
Axiologia
Teoria dels valors.
Axioma
Proposicions admeses sense demostració i que representen el punt de partida de les ciències i els mètodes deductius.
C
Coneixement
Activitat mental mitjançant la qual hom aprehèn un objecte o idea.
Consciència
Facultat del psiquisme que consisteix en adonar-se de la seva pròpia activitat.
Cosmogonia
Concepció religiosa, mitològica o filosòfica que explica l'origen i la formació del món.
Cosmovisió
Conjunt de respostes que hom dóna sobre el món i la realitat en general i el seu sentit.
Creacionisme
Teoria o concepció, generalment de caràcter religiós, segons la qual el món i tots els éssers que l'integren van ser creats des del no res per un ésser superior.
Cultura
Conjunt de costums, hàbits i valors d'un collectiu, juntament amb els mecanismes socials per a transmetre'ls.
D
Determinisme
Doctrina filosòfico-científica que considera que tots els fenòmens obeeixen a un conjunt de causes expressables en lleis universals.
Dogmatisme
Concepció epistemològica que defensa la possibilitat del coneixement i de la capacitat de la raó per accedir a la veritat.
Dret
Conjunt de normes que regulen el comportament humà en una societat determinada.
E
Empíric
Fa referència a tot allò que pot ser comprovat o contrastat a través de l'observació i l'experiència.
Empirisme
Corrent de pensament de l'època moderna que fonamenta el coneixement a partir dels sentits i l'experiència
Epistemologia
Branca de la filosofia que s'ocupa de la investigació sobre els temes relacionats amb el coneixement, especialment el seu fonament i el seu valor. També se la sol anomenar gnoseologia o teoria del coneixement.
Escepticisme
Concepció epistemològica que nega la possibilitat del coneixement ferm i segur i de l'existència de la veritat o de la possibilitat de la raó per accedir-hi.
Estatus
Posició social que un individu ocupa dins la societat.
Estètica
Branca de la filosofia que investiga i reflexiona sobre les qüestions relacionades amb la bellesa i l'art en general.
Ètica
Reflexió filosòfica sobre la moral i els seus fonaments.
Etnocentrisme
Actitud que consisteix en prendre la pròpia cultura com a punt de referència adequat per jutjar i valorar les altres.
F
Fal·làcia
Argumentació incorrecta que pretén presentar-se com a correcta.
Filosofia
Del grec philós (estimar) i sophia (saviesa), etimològicament significa 'amor a la saviesa' En general és la reflexió racional i crítica sobre l'ésser humà i la realitat.
Fixisme
Teoria sobre l'origen i la naturalesa dels éssers vius segons la qual aquests han estat sempre com són ara, romanen sempre inalterables, sense que pateixin canvis o transformacions.
G
Geocentrisme
Sistema astronòmic que situa la Terra en el centre de l'Univers.
H
Heliocentrisme
Sistema astronòmic que situa el Sol en el centre de l'Univers.
Hipòtesi
Conjectura que es proposa com a solució a un problema, generalment de caràcter científic, i que orienta la investigació i l'experimentació.
I
Idealisme
Doctrina filosòfica que considera que el fonament últim de la realitat és el pensament o la consciència.
Imperatiu
Ordre o manament que es dóna per al compliment d'una acció.
Indeterminisme
Doctrina filosòfico-científica que considera que els fenòmens no depenen necessàriament d'una causa, o almenys una part d'ells.
L
Llei
Enunciat que expressa una relació universal i necessària entre fenòmens.
Llibertat
Facultat humana per determinar-se al marge de les necessitats inherents a la naturalesa i la cultura.
Lògica
Ciència que estudia les lleis del raonament correcte.
Logos
Terme grec amb diversos significats, però que tradicionalment ve a designar la raó i la paraula.
M
Materialisme
Doctrina que considera que el fonament últim i constitutiu de la realitat és la matèria.
Metafísica
Branca de la filosofia que reflexiona sobre les qüestions relacionades amb la realitat i l'existència en general.
Metallenguatge
Llenguatge que usem per parlar o reflexionar sobre altres llenguatge o sobre si mateix.
Mite
Relat sobre els éssers sobrenaturals i primigenis que explica com quelcom ha arribat a ser o que escenifica un comportament exemplar.
Moral
Conjunt de normes i valors que regulen les accions dels individus.
N
Nomos
Terme grec que designa la llei i la convenció. Se'l sol contraposar al terme grec physis.
P
Paradoxa
Raonament en el que una afirmació i la seva negació s'impliquen mútuament.
Physis
Terme grec que designa la naturalesa.
Polis
Terme grec que designa la ciutat-estat.
Pragmatisme
Concepció epistemològica que identifica veritat amb utilitat.
Proposició
Enunciat que afirma o nega alguna cosa.
R
Racionalisme
Corrent de pensament de l'època moderna que situa el fonament del coneixement en la raó.
Raonament
Mecanisme per obtenir nous coneixements a partir d'altres coneixements o informacions anteriors.
Relativisme
Posició epistemològica que considera que el coneixement depèn de diferents circumstàncies (històriques, culturals...) i, conseqüentment, no existeix la veritat absoluta i objectiva.
Rol
Conducta determinada a partir de l'estatus social que hom ocupa.
S
Socialització
Procés a partir del qual una persona s'integra en una societat determinada.
Sociologia
Ciència que té com a objecte d'estudi la societat humana.
Solipsisme
Concepció segons la qual l'únic autènticament existent és la pròpia consciència i la impossibilitat de transcendir-la.
T
Teleologia
S'empra referit a qualsevol doctrina o concepció que impliqui algun tipus de finalitat o objectiu (del grec telos, fi).
Teocentrisme
Doctrina que interpreta la realitat tota situant a Déu en el centre, com a creador o sostenidor d'aquesta.
Teogonia
Doctrina religiosa o mitològica que explica el naixement o l'aparició dels déus i la seva genealogia.
Teologia
Ciència o coneixement sobre Déu.
Conviccions i agressivitat
El 27 de desembre del 1831, Charles Darwin, un jove que es marejava
navegant, va embarcar al Beagle, disposat a emprendre un viatge que no sabia
que duraria cinc anys i canviaria la nostra visió del món. El seu pare, que no
entenia quina dèria el guiava, li va dir: “L’únic que t’agrada és disparar
trets, criar gossos i atrapar rates. Seràs una desgràcia per a tu mateix i per
a la teva família”. Si finalment el va deixar viatjar és perquè el van
convèncer que l’estudi de la història natural podia ser adequat per al futur
que li tenia pensat, el de clergue.
En tornar, el Charles encara no havia deixat de creure en Déu, però sí
en la Divina Providència.
Va perdre la fe en la Providència quan va descobrir que la selecció
natural no té cap finalitat predeterminada. A vegades provoca l’aparició
d’organismes complexos i a vegades la seva extinció, i els humans no som diferents
d’altres animals a l’hora d’enfrontar-nos a la mort i, a la llarga, a
l’extinció com a espècie.
Va perdre la fe en Déu el dia que la seva filla Annie va morir als seus
braços. “No puc veure amb la claredat que voldria -va escriure a Asa Gray- l’evidència
d’un disseny benvolent al nostre voltant. Em sembla que hi ha massa misèria al
món. No puc persuadir-me que un Déu benèvol i omnipotent hagi creat els gats
perquè puguin jugar amb els ratolins abans de menjar-se’ls”. No obstant això,
en l’última pàgina de L’origen de les espècies va ser molt prudent: “Com que la
selecció natural funciona únicament per i per al bé de cada ésser, tots els
nostres atributs corporis i mentals tendiran a progressar cap a la perfecció”.
Aquesta era la idea que tenia present Karl Marx quan li va enviar un exemplar
d’ El capital. Darwin li va respondre amb una nota d’agraïment en què li
assegurava que compartien el propòsit d’augmentar el coneixement de la
humanitat i, així, la felicitat col·lectiva. Marx es va prendre aquestes
paraules com la prova de les seves afinitats. Però la nota simplement era el
gest d’un anglès educat que mai va llegir El capital.
Uns anys després Darwin va rebre a casa seva -Down House- Edward
Aveling, un revolucionari que havia perdut la fe religiosa llegint L’origen de
les espècies i s’havia convertit a la fe en la història llegint Marx, el pare
de la seva amant, Leonor. Aveling volia sol·licitar el suport del naturalista
per publicar un text divulgatiu sobre la selecció natural titulat The Students’
Darwin. Quan va arribar a Down House, es va sorprendre en trobar el seu heroi
intel·lectual en companyia del reverend Brodie Innes. No sabia que eren vells
amics i que, encara que no compartien la mateixa visió de la naturalesa,
donaven més valor a la seva amistat que a les seves diferències. Aveling es va
presentar com a ateu.
-Per què et consideres ateu?- li va preguntar Darwin, que va afegir que
ell preferia considerar-se agnòstic.
-Un agnòstic- li va etzibar Aveling-és un ateu que no vol perdre la respectabilitat,
mentre que un ateu és un agnòstic agressiu.
-I per què cal ser agressiu?
Al cap d’uns dies Darwin va escriure a Aveling: “Encara que sóc un ferm
defensor del lliure pensament, no em sento predisposat a atacar la religió
perquè desitjo evitar qualsevol dolor als membres de la meva família”.
El terme agnosticisme l’havia encunyat feia poc Thomas Huxley, un
fervent admirador de Darwin, precisament per defensar les idees d’aquest sense
agressivitat. Però, malgrat les seves intencions, no va poder evitar treure el
fibló quan el 30 de juny del 1860 els principals partidaris i detractors de
Darwin es van reunir a Oxford, convocats per la British Association for the
Advancement of Science, per discutir sobre la selecció natural. Huxley era el
portaveu dels darwinians, mentre que el bisbe d’Oxford, Sam Wilberforce, ho era
dels antidarwinians. Darwin va justificar educadament la seva absència
al·legant una indisposició. En ple debat, el bisbe va dirigir a Huxley una
pregunta insultant: “¿Descendeix vostè del mico per part del seu avi o de la
seva àvia?” Huxley es va guanyar l’apel·latiu de “buldog de Darwin” amb la seva
resposta: “Val més descendir d’un mico que d’algú que utilitza aquests
arguments”.
Quan Darwin va morir, Huxley va aconseguir que les seves despulles
reposessin a l’abadia de Westminster, a prop de les de Newton. L’endemà es va
poder llegir a la crònica de The Times que les autoritats religioses havien
comprès que l’abadia necessitava el cos de Darwin més que Darwin la protecció
de l’abadia.
GREGORIO LURI 31/08/2014
Filosofia i ciutadania
Glossari
A
A posteriori
Després de. Generalment s'usa per referir-se a quelcom obtingut amb el recurs de l'experiència
A priori
Abans de. Generalment s'usa per referir-se a quelcom obtingut sense el recurs de l'experiència.
Àgora
Plaça de les polis gregues, centre de discussió dels afers públics de la ciutat.
Antropocentrisme
Concepció sobre la realitat en la que se sol situar a l'ésser humà com a centre i finalitat de tot el real.
Antropologia
Ciència que estudia l'home. Se sol diversificar en diferent apartats, com l'antropologia cultural o l'antropologia filosòfica.
Axiologia
Teoria dels valors.
Axioma
Proposicions admeses sense demostració i que representen el punt de partida de les ciències i els mètodes deductius.
C
Coneixement
Activitat mental mitjançant la qual hom aprehèn un objecte o idea.
Consciència
Facultat del psiquisme que consisteix en adonar-se de la seva pròpia activitat.
Cosmogonia
Concepció religiosa, mitològica o filosòfica que explica l'origen i la formació del món.
Cosmovisió
Conjunt de respostes que hom dóna sobre el món i la realitat en general i el seu sentit.
Creacionisme
Teoria o concepció, generalment de caràcter religiós, segons la qual el món i tots els éssers que l'integren van ser creats des del no res per un ésser superior.
Cultura
Conjunt de costums, hàbits i valors d'un collectiu, juntament amb els mecanismes socials per a transmetre'ls.
D
Determinisme
Doctrina filosòfico-científica que considera que tots els fenòmens obeeixen a un conjunt de causes expressables en lleis universals.
Dogmatisme
Concepció epistemològica que defensa la possibilitat del coneixement i de la capacitat de la raó per accedir a la veritat.
Dret
Conjunt de normes que regulen el comportament humà en una societat determinada.
E
Empíric
Fa referència a tot allò que pot ser comprovat o contrastat a través de l'observació i l'experiència.
Empirisme
Corrent de pensament de l'època moderna que fonamenta el coneixement a partir dels sentits i l'experiència
Epistemologia
Branca de la filosofia que s'ocupa de la investigació sobre els temes relacionats amb el coneixement, especialment el seu fonament i el seu valor. També se la sol anomenar gnoseologia o teoria del coneixement.
Escepticisme
Concepció epistemològica que nega la possibilitat del coneixement ferm i segur i de l'existència de la veritat o de la possibilitat de la raó per accedir-hi.
Estatus
Posició social que un individu ocupa dins la societat.
Estètica
Branca de la filosofia que investiga i reflexiona sobre les qüestions relacionades amb la bellesa i l'art en general.
Ètica
Reflexió filosòfica sobre la moral i els seus fonaments.
Etnocentrisme
Actitud que consisteix en prendre la pròpia cultura com a punt de referència adequat per jutjar i valorar les altres.
F
Fal·làcia
Argumentació incorrecta que pretén presentar-se com a correcta.
Filosofia
Del grec philós (estimar) i sophia (saviesa), etimològicament significa 'amor a la saviesa' En general és la reflexió racional i crítica sobre l'ésser humà i la realitat.
Fixisme
Teoria sobre l'origen i la naturalesa dels éssers vius segons la qual aquests han estat sempre com són ara, romanen sempre inalterables, sense que pateixin canvis o transformacions.
G
Geocentrisme
Sistema astronòmic que situa la Terra en el centre de l'Univers.
H
Heliocentrisme
Sistema astronòmic que situa el Sol en el centre de l'Univers.
Hipòtesi
Conjectura que es proposa com a solució a un problema, generalment de caràcter científic, i que orienta la investigació i l'experimentació.
I
Idealisme
Doctrina filosòfica que considera que el fonament últim de la realitat és el pensament o la consciència.
Imperatiu
Ordre o manament que es dóna per al compliment d'una acció.
Indeterminisme
Doctrina filosòfico-científica que considera que els fenòmens no depenen necessàriament d'una causa, o almenys una part d'ells.
L
Llei
Enunciat que expressa una relació universal i necessària entre fenòmens.
Llibertat
Facultat humana per determinar-se al marge de les necessitats inherents a la naturalesa i la cultura.
Lògica
Ciència que estudia les lleis del raonament correcte.
Logos
Terme grec amb diversos significats, però que tradicionalment ve a designar la raó i la paraula.
M
Materialisme
Doctrina que considera que el fonament últim i constitutiu de la realitat és la matèria.
Metafísica
Branca de la filosofia que reflexiona sobre les qüestions relacionades amb la realitat i l'existència en general.
Metallenguatge
Llenguatge que usem per parlar o reflexionar sobre altres llenguatge o sobre si mateix.
Mite
Relat sobre els éssers sobrenaturals i primigenis que explica com quelcom ha arribat a ser o que escenifica un comportament exemplar.
Moral
Conjunt de normes i valors que regulen les accions dels individus.
N
Nomos
Terme grec que designa la llei i la convenció. Se'l sol contraposar al terme grec physis.
P
Paradoxa
Raonament en el que una afirmació i la seva negació s'impliquen mútuament.
Physis
Terme grec que designa la naturalesa.
Polis
Terme grec que designa la ciutat-estat.
Pragmatisme
Concepció epistemològica que identifica veritat amb utilitat.
Proposició
Enunciat que afirma o nega alguna cosa.
R
Racionalisme
Corrent de pensament de l'època moderna que situa el fonament del coneixement en la raó.
Raonament
Mecanisme per obtenir nous coneixements a partir d'altres coneixements o informacions anteriors.
Relativisme
Posició epistemològica que considera que el coneixement depèn de diferents circumstàncies (històriques, culturals...) i, conseqüentment, no existeix la veritat absoluta i objectiva.
Rol
Conducta determinada a partir de l'estatus social que hom ocupa.
S
Socialització
Procés a partir del qual una persona s'integra en una societat determinada.
Sociologia
Ciència que té com a objecte d'estudi la societat humana.
Solipsisme
Concepció segons la qual l'únic autènticament existent és la pròpia consciència i la impossibilitat de transcendir-la.
T
Teleologia
S'empra referit a qualsevol doctrina o concepció que impliqui algun tipus de finalitat o objectiu (del grec telos, fi).
Teocentrisme
Doctrina que interpreta la realitat tota situant a Déu en el centre, com a creador o sostenidor d'aquesta.
Teogonia
Doctrina religiosa o mitològica que explica el naixement o l'aparició dels déus i la seva genealogia.
Teologia
Ciència o coneixement sobre Déu.
