BARCELONA PENSA

Noia afganesa i altres

                                                                Steve McCurry

La multitud en marxa

Una slowalk (Walk 2: Margate Marine Pool, a Kent) de Hamish Fulton | DAN

BASSUET / DAN BASSUET 

HI HA PARAULES QUE ESDEVENEN GEST I QUE, UN COP POSADES JUNTES, tenen un molt estrany poder: aconsegueixen convertir en real allò que nomenen. El primer llibre de la Torà o Pentateuc il·lustra aquesta mil·lenària convicció, segons la qual les paraules tenen de vegades el poder de crear un món: “I Elohim va dir: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum”. Potser no cal remuntar-se tan enrere: “Jo us declaro esposos”, i la declaració canvia la relació entre els contraents. O la declaració d’independència, en els països que han tingut el valor d’exercir la seva sobirania. És el que els lingüistes consideren un acte performatiu: quan la paraula fa la cosa.

Per això, Hannah Arendt considerava que “la llibertat política no resideix en la voluntat sinó en el poder”: no en el voler fer ni en el voler decidir, sinó en el fer i en el decidir que determinen efectivament la naturalesa de l’acció. Una acció, com va veure molt abans John Locke, que no és pas una acció muda, sinó el resultat que brolla d’una paraula prèvia: “El que dóna origen i constitueix realment una societat política no és sinó el consentiment d’uns homes lliures que són majoria per unir-se”.

Arendt va establir una diferència fonamental: mentre que la Revolució Francesa va fracassar perquè cap de les assemblees constituents va disposar de prou autoritat per donar la llei al país, la Revolució Americana va triomfar perquè la declaració d’independència va ser precedida, acompanyada i seguida de la constitució d’unes institucions que s’havien organitzat com a poder constituent abans del seu conflicte amb Anglaterra: el poder de les corporacions constituïdes en les colònies, des de baix, a través de la multitud organitzada i a partir del principi que el poder resideix en el poble, va precedir l’acte mateix de la revolució.

En aquest sentit, Tocqueville tenia raó quan va derivar l’origen de la Revolució Americana de l’esperit dels municipis a les colònies. L’ adéu final a Anglaterra de la Declaració de Massachusetts del 1776 va ser fruit de la convicció d’uns homes que “sabien des del començament quines eren les seves possibilitats i coneixien l’enorme potencial que pot aplegar-se quan els homes es fan mútuament promesa de les seves vides, fortunes i honor”. Aquells pioners de les nocions modernes de llibertat i sobirania van entendre que “el poder sorgeix quan i on els homes actuen de comú acord i es conjuren mitjançant promeses, pactesi compromisos mutus”. Les paraules van donar forma i realitat a un poder que, a través d’un acte de paraula, esdevenia inequívocament efectiu.

L’artista Francis Alÿs va orquestra l’any 2002 una bellíssima acció sota el lema Quan la fe mou muntanyes : va convocar 500 persones amb les quals es va formar una fila prop d’una duna de 500 metres de diàmetre. Armats només amb pales, van aconseguir desplaçar la muntanya deu centímetres respecte al seu emplaçament original. Van ser només deu centímetres, però el valor metafòric del seu gest constitueix un símbol molt poderós, d’inspiració fàustica, de transformació del món.

De manera semblant, Hamish Fulton, un dels més interessants artistes del land art, convençut que “caminar és una forma d’art”, ha portat a terme en els últims anys unes performances molt efectives consistents en caminades a pas lent ( slowalks ) de multituds que, sense motiu aparent, però mogudes per una molt ferma convicció que el moviment es demostra avançant, es desplacen, molt a poc a poc, per un espai que, després del seu pas, ja no és pas el mateix que era: els seus passos l’han transformat. Doncs això: en marxa! 

                      XAVIER ANTICH

La fi de la docilitat

Resistència és desobediència a un sistema legal que converteix en norma la injustícia

EN PLE SEGLE XVI, UN JOVE ÉTIENNE DE LA BOÉTIE VA ESCRIURE un tractat sobre la servitud on es preguntava: per què obeïm si podríem no fer-ho? Quatre-cents anys després, un altre jove francès, Michel Foucault, va escriure un tractat sobre les formes de vigilància i captura a l’Europa moderna, i reprenia la pregunta: per què som tan dòcils si tenim cada dia més capacitats i aptituds?

Analitzant de manera molt tècnica les maneres com s’exerceix el poder a l’Europa dels segles XVII i XVIII, Foucault detecta un canvi en la manera d’aconseguir l’obediència dels individus: ja no es tracta de fer-los obedients, sinó de fer-los dòcils. La docilitat no és una obediència mecànica, com la del vassallatge o l’esclavitud, sinó una forma de domini que necessita potenciar les capacitats dels individus: és a dir, com més aptes, més dominats, com més capaços, més útils, com més potents, més eficients, i com més competents, més disponibles. ¿No és aquest un retrat de les nostres societats actuals?

Però també era Foucault qui deia que on hi ha poder hi ha resistència. Per això, la història de les societats modernes és també la del continu desplegament de formes d’insubordinació al poder de la docilitat. Com interrompre l’exercici d’un poder que no encadena sinó que redreça minuciosament tots i cada un dels comportaments de la vida?

Resistència és desobediència a un sistema legal que converteix en norma la injustícia i la violència en un monopoli. Ja sigui política, civil o penal, no tota legalitat és legítima ni bona ni justa. Com empènyer i trencar els seus límits? La tradició de la desobediència civil no ha deixat de fer-ho, a tots els indrets del món.

Resistència és també boicot i sabotatge, interrupció de la circulació de mercaderies, de formes de consum i de treball que organitzen el dia a dia de la docilitat laboral i econòmica que marca la pauta de la vida quotidiana.

Resistència és insubmissió. La insubmissió és una forma de desobediència que no només desautoritza una llei sinó que no acata una ordre d’incorporació, ja sigui a l’exèrcit o a qualsevol altre cos col·lectiu organitzat jeràrquicament, avui moltes corporacions i grans empreses.

Resistència és així, també, deserció i fuga. Un no que obre un sí, un pas al costat que descobreix una terra al marge. El poder de la deserció és desocupar els llocs assignats, fins i tot els llocs de poder, per crear-ne d’altres de manera autònoma i sempre inacabada.

Resistència, finalment, és desafiament. Contra la docilitat, personal i col·lectiva, la vida com a desafiament permanent que s’alça, dreta, contra les humiliacions de la dominació, vingui d’on vingui.

Avui, 9-N, un gest col·lectiu desobedient marca el calendari. I demà, com ahir, el calendari resistent de cada un de nosaltres seguirà marcat en vermell. Catalans, no catalans i qui sigui, un esforç més!

MARINA GARCÉS